La historia del pàdel

El 1974 Alfonso de Hohenlohe viatjà a Mèxic invitat pel seu amic Enrique Corcuera. Durant la seva estada es va interessar per la pràctica d'un nou esport que recentment havia creat el seu amic, incorporant a un frontó una altra paret oposada d'uns 3 metres d'alçada, col·locant una xarxa al mig i tancant els costats d'aquesta pista amb una malla metàl·lica. Es jugava amb pales de fusta i rebia el nom de pàdel-tennis.

L'èxit que va tenir en poc temps va atraure figures destacades del tennis com Manolo Santana, que va començar a organitzar torneigs i a propagar el pàdel en tota la Costa del Sol, on diversos clubs van començar a construir les seves pròpies pistes.

La paraula «paddle» es va castellanitzar com a «pádel», paraula inclosa a la vint-i-tresena edició del Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, entre altres coses intentant diferenciar-se de l'esport homònim que es practica als Estats Units, amb diferents regles.

Actualment aquest esport està molt de moda i es poden veure pistes en clubs d'esports. Per jugar es necessita roba adequada (bambes, pantalons i samarreta d'esport), pales, pilotes, així com una pista de pàdel.

 

A l'Estat espanyol, el pàdel començà a expandir-se a les grans ciutats i clubs esportius de Madrid, Barcelona, Extremadura, Andalusia, Galícia i el País Basc. Es creà la infraestructura necessària per la pràctica d'aquest esport per tot el territori i l'organització del Circuit Nacional de Torneigs que es desenvolupà als clubs més prestigiosos.